El Procés d’Oslo és una iniciativa impulsada pel govern de Noruega arran del fracàs de la Convenció de l’ONU sobre Certes Armes Convencionals (CCW en les sigles en anglès), on va ser impossible acordar accions urgents per evitar l’impacte humanitari que causen les bombes de dispersió. La conferència de la CCW, celebrada el mes de novembre del 2006, no va tenir en compte els més de cinc anys de discussions sobre aquestes bombes i la crida de més de 30 països que donaven suport a les negociacions per al seu control. Arran d’això, el govern noruec va anunciar la seva intenció d’iniciar un procés internacional per crear un tractat que prohibeixi les bombes de dispersió.
Una coalició creixent de països
El febrer del 2007, en una reunió d’estats celebrada a Oslo, el govern de Noruega va llançar la iniciativa ara coneguda com a “Procés d’Oslo”. A la cloenda d’aquesta conferència, 46 nacions van acordar una declaració, on es comprometien a elaborar un tractat que prohibís les bombes de dispersió que causen danys inacceptables a la població civil, per l’any 2008. (La declaració està disponible en, anglès, francès i castellà). El procés d’Oslo el lideren un grup d’estats que inclou Noruega, Àustria, Irlanda, Mèxic, Nova Zelanda i Perú.
El maig del 2007 es va celebrar a Lima una segona reunió en la qual 27 països més es van afegir al Procés d’Oslo. Després de tres dies de treball intens, es va anar donant forma a l’esborrany d’una proposta de tractat que representava un nou pas cap a la aprovació d’un text definitiu l’any 2008. Com a base de treball es va utilitzar un text de discussió presentat pel grup de països que lideren el procés. La CMC va publicar el document: Comentaris de la CMC sobre el text de discussió de Lima. Per a més informació podeu accedir a l’Informe de la CMC sobre la Conferència de Lima.
La següent conferència va tenir lloc a Viena del 4 al 7 de desembre de 2007 amb una gran participació, un fet que demostra la creixent voluntat política de portar el Procés d’Oslo cap a la seva conclusió aquest any 2008. Representants de 138 estats, i membres de la societat civil en representació de 140 ONG d’una cinquantena de països van discutir temes com:
- Definició de les bombes de dispersió
- Assistència a les víctimes
- Eliminació de les bombes sense explotar
- Destrucció d’estocs o existències
- Cooperació internacional i assistència tècnica
Tot i haver-hi un consens important en molts punts, la conferència també va servir per a clarificar les àrees de divergència més importants:
Cabdal i clau per al futur tractat, és la que fa referència a la distinció entre dos tipus de bombes: unes, “poc precises i no-fiables”, que causen danys inacceptables, i les altres que, per les seves característiques tècniques, es poden considerar “fiables i precises” (i que haurien de contemplar-se com a exempcions en el futur tractat). Hi ha un grup de països, que defensen aquesta posició (productors o que tenen estocs d’aquest tipus de bombes), entre els quals hi trobem: Canadà, República Txeca, Dinamarca, Finlàndia, França, Alemanya, Itàlia, Japó, Holanda, Eslovàquia, Suïssa i Regne Unit.
Per a més informació es pot accedir a: Informe de la CMC: Conferencia de Viena sobre Municiones de Racimo.
La quarta conferència del Procés d’Oslo es celebra a Wellington (Nova Zelanda), entre el 18 i el 22 de febrer del 2008, i serà la última trobada de discussió abans de la cimera de negociació final que tindrà lloc a Dublín el proper mes de maig del 2008.
Estats participants en el Procés d’Oslo
A 7 de desembre de 2007, hi ha 94 estats adherits explícitament a la declaració d’Oslo o que han donat el seu suport al Procés:
Afganistan, Albània, Alemanya, Algèria, Angola, Argentina, Austràlia, Àustria, Bangla Desh, Bèlgica, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, Burundi, Cambodja, Canadà, República Democràtica del Congo, Costa Rica, Croàcia, Dinamarca, República Dominicana, Egipte, El Salvador, Equador, Eslovènia, Eslovàquia, Estònia, Finlàndia, França, Ghana, Guatemala, Guinea, Guinea Bissau, Guinea Equatorial, Espanya, Grècia, Holanda, Hondures, Hongria, Iemen, Indonèsia, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Japó, Jordània, Kenya, Laos, Letònia, Lesotho, Líban, Libèria, Liechtenstein, Lituània, Luxemburg, Malawi, Mali, Malta, Mauritània, Mèxic, Moçambic, Montenegro, Nova Zelanda, Nicaragua, Nigèria, Noruega, Panamà, Paraguai, Perú, Polònia Portugal, Regne Unit, República Txeca, Sant Vincent i Grenadines, Senegal, Sèrbia, Seychelles, Sierra Leone, Sud Àfrica, Sudan, Suècia, Suïssa, Tadjikistan, Tanzània, Tailàndia, Turquia, Txad, Uganda, Uruguai, Estat Vaticà, Veneçuela, Xile i Zàmbia.