Les bombes de dispersió o munició de dispersió (cluster bombs com s’anomenen en anglès) són recipients que contenen, en alguns casos, fins a 600 artefactes explosius en el seu interior. Aquests artefactes explosius s’anomenen submunicions de dispersió.
Una vegada llençades, amb avions, coets, míssils, bombes o bases terrestres, les bombes de dispersió s’obren i dispersen de forma indiscriminada la totalitat de les submunicions que contenen. La seva finalitat és arrasar grans extensions de terra per destruir enemics en moviment, invisibles o dispersos. Tenen un radi d’acció d’uns 50 metres. La munició de dispersió és imprecisa i actua indiscriminadament.
Les submunicions, en teoria, exploten al colpejar amb el terra. Però moltes no s’activen, es calcula que aproximadament un 30%, i queden a terra a l’espera de ser activades. Pot ser que no s’activin perquè cauen en un terreny fangós o queden penjades als arbres. L’índex d’error de les municions de dispersió és considerablement més alt que el que estima la indústria. Hi ha alguns models que tenen un mecanisme d’autodestrucció però moltes vegades no funciona.
La munició de dispersió genera residus explosius de guerra (REG) inestables i de llarga duració. Durant generacions la població en patirà les conseqüències. Les bombes de dispersió causen més víctimes per artefacte que qualsevol altre tipus de REG. El problema també és que tenen una major càrrega explosiva que les mines antipersones i els desactivadors no saben per què no han esclatat i és més perillós desactivar-les.
Les conseqüències de les bombes clúster sobre la població civil són molt greus, tan a nivell físic com psicològic, econòmic i social. La metralla d’aquests artefactes provoca ferides molt greus, la pèrdua de membres i extremitats i, en determinats casos, la mort. Aquestes bombes actuen de forma indiscriminada, sense distingir entre civils i militars. De fet, el 98% de les víctimes causades per aquests explosius són civils. Però també provoca la pèrdua d’infraestructures (cases, hospitals, escoles...) i moltes vegades, el desplaçament de la població que es veu forçat a abandonar les seves terres perquè estan contaminades amb aquest tipus d’armament.
Per la forma que tenen, les submunicions de dispersió són molt atractives per als nens que les agafen i les activen només per voler jugar amb elles.
La primera vegada que es van fer servir va ser a la Guerra del Vietnam. Allà es va poder comprovar la seva eficàcia per abatre objectius poc precisos. Actualment, han estat presents a diversos conflictes, com per exemple: a Kosovo (1999), Afganistan (2001), Iraq (2003) i al Líban (2006). Es calcula que més de 360 milions d’aquestes bombes s’ha llençat sobre més d’una vintena de països. Però aquest és només un càlcul aproximat, no es pot dir amb exactitud quantes submunicions de dispersió romanen a l’espera de ser activades ni tampoc el nombre de víctimes que aquestes suposen.